Bones festes

Evangeli anònim

El proper diumenge dia 30 de novembre a les 18 hores a l'Auditori de la Torrassa (carrer Santiago Apòstol, 40 de L'Hospitalet de Llobregat), tindrà lloc una representació del monòleg teatral Evangeli anònim. dintre de les VI Jornades de la fraternitat intercultural en la XVI Setmana de la Família. Aquest monòleg va néixer fruit de la inquietut de voler conciliar la meva professió teatral amb la meva fe cristiana, i amb la intenció d'oferir una nova eina per tal d'acostar el missatge de Jesús a la gent d'una manera diferent.

EVANGELI ANÒNIM

d'Albert López Vivancos

Qualsevol ciutat de Galilea, aproximadament l'any 58 després de Crist. Un personatge anònim, coetani de Jesús de Natzaret, repassa part de la seva infantesa amb la intenció de posar-ho tot per escrit. Recorda quan va conèixer Jesús i el que va aprendre d’ell. Fa una anàlisi dels fets esdevinguts durant aquell temps i fins la seva actualitat i dóna la seva opinió, al respecte. Ofereix un retrat del Jesús home a través de la seva visió i des d'una mirada crítica i a l'hora mostra el que possiblement era el pensament de molts homes i dones de l'època.

Autor i intèrpret: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

Disseny gràfic: ESTANIS ABOAL MIMBRERO

Vestuari: AGUSTINA VIVANCOS VERA

Escenografia: ABOAL I LÓPEZ

Músic enregistrament: ALBA LLEIXÀ LÓPEZ (violí)

Tècnics de so i llum: JESÚS HORCAJO I ESTANIS ABOAL

Producció: Projecte Ixthys

Preu entrada: 6 euros

Nota: Aquesta funció serà en idioma castellà.
www.evangelianonim.blogspot.com

Nou curs

Han acabat les vacances, unes vacances tranquil·les, relaxades. I ara me n’adono que, de tan relaxades, ni tan sols he pensat en Ell. Què potser no em feia falta? O és què potser només em recordo quan tinc problemes o quan necessito reconfortar l’esperit?

No. Crec que no és això. Prefereixo plantejar-m’ho d’una altra manera.

Crec que el meu subconscient sap que em passo els dies atabalant-lo amb les meves coses i per això, en aquesta època en que tot és més tranquil, en que aparco temporalment moltes preocupacions, el deixo descansar de mi i dels meus problemes. És com si inconscientment pensés que Ell també mereix fer aquesta aturada, fer vacances. Però ho faig amb la tranquil·litat de saber que en qualsevol moment que el necessiti Ell penjarà el banyador i la tovallola per estar al meu costat.

Ara, quan em trobo en ple procés de programar el que serà el proper curs, Ell és constantment amb mi, treballant al meu costat. Junts afrontarem els nous reptes.

Passió

Anit el vaig veure de nou. Va aparèixer en forma de passió. No, no és que veiés la Passió de Crist a la tele, no. M’explico. Ahir vaig mantenir una conversa amb una persona a la que no conec en persona. Internet ens dóna aquesta oportunitat avui dia. Encara que ja havíem parlat (o més aviat escrit…) en altres ocasions, ahir em vaig sentir impressionat per les seves paraules, per les seves conviccions, per la seva passió. Vaig descobrir un esperit amb ganes de volar molt alt, que malgrat la seva joventut té les idees clares, entre elles la seva fe en Jesús. Durant l’estona que em va anar explicant els seus projectes i aspiracions em vaig sentir transportat i un sentiment d’admiració cap a aquest noi va néixer i va arrelar en mi.

Anit el vaig veure de nou. El vaig veure, com gairebé sempre, en una persona. Ell sol presentar-se davant meu a través de la gent. Estic segur que la seva mà està en aquesta passió desbordant que vaig descobrir, i per tant la meva mà també està tendida per a ajudar en el que pugui perquè aquests somnis es facin realitat. Els seus somnis ara són també meus.

Viatge a Colòmbia

Participants de la Pazkua (Foto: Diego Granados)

* * *

Ja han passat uns dies des del meu retorn de Colòmbia. El treball m'ha absorbit de nou, estic de ple en les meves activitats habituals. Podria semblar que tot és igual que abans del viatge. No és així. Han canviat moltes coses.

D'una banda la vitalitat renovada que sento en el meu interior fa que tot el que faig sigui amb més entusiasme, amb més ganes i passió. El viatge ha suposat una ruptura que ha donat embranzida i energia a la vida.

He de posar en lloc privilegiat a les persones amb les quals he compartit. Per a mi Colòmbia no és un lloc més dels que he tingut la sort de visitar. Colòmbia són persones. Persones que m'han arribat profundament, que han estat al meu costat, que han compartit tot amb mi, que han fet créixer més encara el sentiment d'amor a les persones que m’envaeix des de fa temps. Sé que sempre es diu que millor no dir noms per a no oblidar a ningú, però jo necessito dir especialment dos d'ells: Oscar, que m'ha obert les portes de la seva casa, de la seva família, del seu pensament, que s'ha preocupat a cada moment per mi i Diego, que, pràcticament sense conèixer-me, ha estat al meu costat compartint-lo tot: anècdotes, històries, aficions, anhels i sobretot amistat (i gairebé 2.000 fotografies…)

Altra gran experiència viscuda ha estat la presentació de l’Evangeli anònim, un monòleg teatral que repassa la figura de Jesús de Natzaret que he representat per diferents llocs. Però més que la pròpia obra de teatre vull destacar els col·loquis que vam realitzar després de cada representació. He pogut compartir la meva espiritualitat amb moltes persones que han obert les seves ments i que m'han conduït a descobrir idees i pensaments que estaven latents en el meu interior i que mai fins a ara havien aflorat. He de confessar que en algun moment m'he sorprès a mi mateix al veure el que responia a algunes preguntes. D'on he tret això?, m'he preguntat en alguna ocasió. D'on? La resposta és senzilla…

I, com no, la celebració de la Pasqua. La PAZKUA, que és com l'hem anomenat allà. Durant quatre dies hem explorat un nou vocabulari, hem intentat trobar allò que busquem a través de la mirada cap a un mateix. Jesús s'ha fet present entre nosaltres en paraules, gestos, cançons, mirades, en les persones allà presents. Jesús va morir i va viure en cadascun dels que allà estàvem i ens va fer sentir l'amor, el veritable amor que és el que resideix en aquell que camina al nostre costat, en la gent que camina amb nosaltres.

Tornaré a Colòmbia, estic segur. Aviat. Sento que em queden moltes coses per descobrir en aquesta terra preciosa i immensament rica. I també en mi.

Gràcies per cadascuna de les persones que s'han creuat en el meu camí durant aquesta gran aventura. Ja formeu part de mi.


5 d‘abril de 2008

No pare!

NO PARE!

Aquesta és la resposta que alguns joves van donar als seus rectors de parròquia enfront de l'exigència d'aquests a seguir una ortodòxia que fa que la joventut s'allunyi cada dia més de l'església. I el negatiu és que després d'aquesta separació de l'església ve un allunyament de l'espiritual, de la trobada amb un mateix.

Aquest és el panorama que m'he trobat a Bogotà (Colòmbia) Per sort, un grup d'aquests “exiliats” que un dia van dir “no pare”, han decidit seguir endavant. Han decidit allunyar-se d'aquesta església que els maltracta perquè s'han atrevit a qüestionar els seus arcaics mètodes i a proposar un nou llenguatge, però també cuidar aquesta espiritualitat que els fa ser persones repletes de valors i que fan aquesta societat digna i valuosa.

La seva actitud m’omple d'orgull. Sí, em sento orgullós de poder compartir amb ells els seus anhels, les seves ambicions, els seus somnis. Aquesta actitud eixampla la meva fe, em fa veure que realment val la pena lluitar pels ideals, per aquestes coses que de vegades semblen utòpiques. Aquests joves segueixen endavant malgrat els pals a les rodes d'aquells que es creuen en possessió de la veritat. Segueixen endavant igual que Jesús, que es va atrevir a trencar amb els cànons establerts. Ell va dir “no pare” fa dos mil anys i avui, gràcies a Déu, segueixen havent joves que aixequen la seva veu per a canviar les coses que no van bé, que no funcionen.

Tant de bo aquests “pares” obrin aviat les seves oïdes, els seus ulls a la realitat d’una societat que avança en direcció contrària a la seva.

Jo també dic: NO PARE!

15 de març de 2008

Sota les pedres mil·lenàries

Fruit també dels escrits que fem amb la Teresa és aquest que presento tot seguit.

* * *

Camino sense destí.
Recorro els carrers.
L’atzar és qui em guia.
M’aturo i aixeco la mirada.
L’enorme edifici em contempla silenciós.
La porta és oberta.
Hi entro.
El silenci omple l’espai.
Ulls de guix vigilen amb mirada fixa.
L’olor a cera cremada es barreja
amb el perfum d’encens.
M’assec sobre la fusta vella
d’un banc desgastat.
Observo el lloc com he fet tantes altres vegades.
Sempre és diferent.
Sempre és la primera vegada.
Sota les pedres mil·lenàries tanco els ulls.
Respiro profundament.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
Obro els ulls i la mirada es dirigeix a la creu.
Miro el cos torturat que es mostra.
Sembla que ell també em mira.
Tanco de nou els ulls.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.

23 d’agost de 2007